divendres, 24 de desembre del 2010

La dimensió desconeguda (1959-1964)


Més de cinquanta anys després de la seva primera emissió, la sèrie The twilight zone continua seduint els cinèfils. No es pot negar l’aportació de la sèrie de Rod Serling al cinema de ciència-ficció i suspens, malgrat que alguns capítols, vistos amb perspectiva, puguin semblar-nos naïfs. Viatges en l’espai i el temps, somnis a la frontera amb la realitat, contactes extraterrestres... El primer capítol (On és la gent?), emès el 2 d'octubre de 1959, és una peça emblemàtica i la seva influència en el cinema no ha estat poca. Es deixa notar en films com Abre los ojos, d’Alejandro Amenábar: un home es troba perdut en un poble desert, tothom ha desaparegut, però tot té una explicació més o menys plausible dins la seva ment. També hi ha un instant que ens recorda La cabina, d'Antonio Mercero, tot i que al capítol la idea no s’explora amb tanta intensitat com en el film espanyol. Fins i tot podria haver estat la inspiració d'una gran novel·la catalana: Mecanoscrit del segon origen, escrita per Manuel de Pedrolo l'any 1974.


En el capítol cinquè, el protagonista aterra en el passat i es pot veure a si mateix quan era petit, idea que es va recuperar posteriorment en diversos films futuristes que van basar el seu guió en els viatges a través del temps.
Dels guions de la sèrie em quedo amb una frase del primer capítol que és plenament vigent avui, cinquanta anys després, en l’era d’Internet i de les comunicacions a llarga distància:
“Ens podem alimentar amb concentrats, podem substituir un microfilm per la lectura, l’entreteniment o fins i tot pel cinema, podem transformar el que sigui, però hi ha una cosa que no podem representar. Es tracta d’una necessitat primària: l’ànsia de companyia humana. La barrera de la solitud; això és una cosa que encara no hem pogut superar”.

dijous, 11 de novembre del 2010

La maison en petits cubes (2008)

Després d’uns mesos d’intensa activitat laboral i familiar, reprenc el fil dels meus ‘Retalls de cinema’ amb una petita joia del cinema d’animació. Un poema visual de només 12 minuts, sense paraules, una metàfora sobre la vida, sobre la solitud de la vellesa, sobre els records que queden al fons del gran oceà del temps... Aquest curtmetratge, obra del japonès Kunio Katō, es va endur, entre d’altres premis, l’Oscar al millor curt d’animació l’any 2009. Gaudiu-ne.

dilluns, 26 d’abril del 2010

NOTICIA: 'Midnight in Paris', títol de la pel·lícula que Woody Allen rodarà aquest estiu

En un gest insòlit i quan la seva última pel·lícula no s'ha estrenat encara, Woody Allen ha revelat el títol, el repartiment i alguns detalls de l'argument del seu pròxim film, actualment en preproducció. Midnight in Paris estarà protagonitzat per Owen Wilson, Marion Cotillard, Rachel McAdams, Kathy Bates i Carla Bruni. Completen el repartiment Michael Sheen, Nina Arianda, Tom Hiddleston, Corey Stoll, Mimi Kennedy i Kurt Fuller. La pel·lícula, produïda per la catalana Mediapro, es rodarà aquest estiu a París. “Midnight in Paris” és una comèdia romàntica sobre una família que viatja a la ciutat de la llum per negocis. El grup inclou una jove parella promesa que veurà com les seves vides canvien durant la seva estada a la capital francesa. La pel·lícula celebra el gran amor d’un jove per París i, al mateix temps, explora la il·lusió que qualsevol vida diferent sempre és millor.

dijous, 7 de gener del 2010

CONVERSA AMB... Marc Cartes: "M'han quedat records molt tendres"

En Marc Cartes és un actor andorrà que hem vist en sèries com Poblenou, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat o Ventdelplà, on interpreta el seductor veterinari del poble. Ara és a punt d’estrenar Ens veiem demà, una pel·lícula on es posa en la pell d’en Xavi, un home que intueix que s’està tornant boig després de rebre una trucada del seu germà mort. En aquest film dirigit per Xavier Berraondo comparteix cartell amb David Selvas i Mercè Llorens. Aprofitant la imminent estrena de la pel·lícula, hem conversat amb ell sobre el seu últim treball i sobre altres projectes recents.

Òscar Marín: Ja fa un any que vas rodar Ens veiem demà, que s’estrenarà aviat al cinemes. Com recordes el rodatge?
Marc Cartes: M'han quedat records molt tendres. Expliquem una història basada en fets reals i amb la presència d'un dels protagonistes, el mateix director.

Ò.M.: El film parla de la mort i del dolor de l’absència. Què va ser el més dur d’interpretar el personatge d'en Xavi?
M.C.: El més dur va ser intentar fer creïble l'escena en la que en Xavi es retroba amb el seu germà que és mort.

Ò.M.: Per què ens recomanes aquesta pel·lícula?
M.C.: Sobretot perquè el director hagués pogut escriure la història amb un to de revenja envers els assasins del seu germà, que són en llibertat, i en canvi ha escrit un amarg però feliç retrobament amb ell i també amb si mateix.



Ò.M.: També t’hem vist fa poc en l’últim film de Ventura Pons, A la deriva...
M.C.: De fet és un paperet. Jo vaig fer la peli Amor idiota d'en Ventura i en la seva última pel·licula (que també adapta una novel·la d'en
Baulenas) hi torna a sortir el personatge que vaig interpretar llavors.

Ò.M.: A banda de cinema, has fet moltíssima televisió. En quin àmbit et trobes més còmode?
M.C.: Només pel fet d'haver fet molta més tele, ja t'ho pots imaginar. Tan de bo algun dia no sàpiga què contestar a aquesta pregunta.

Ò.M.: De tots els papers que has interpretat, n'hi ha algun que valoris més?
M.C.: Qualsevol dels papers que he fet, tant de professional com d'aficionat, tenen el seu valor. Una cosa porta l'altra i sense l'anterior, no hi ha la futura.

Ò.M.: Quins directors admires?
M.C.: A mi m'agraden sobretot els directors que s'escriuen ells el guió, que normalment tenen ben clar què i com volen explicar la peli. Si a més són o han estat actors, millor, i si saben música i componen ells la banda sonora, encara millor...


Ò.M.: I per quins companys actors sents admiració?
M.C.: M'agraden els actors i les actrius que utilitzen la veu, entre d'altres coses, com un fet diferencial per a cada personatge. Cosa molt difícil de fer. Sempre envegem dels altres allò que no tenim, oi?

Ò.M.: Ets consumidor de cinema?
M.C.: Sí, però menys del que voldria i hauria.

Ò.M.: Tens un film preferit?
M.C.: Crec que encara hem queden anys per veure cinema del bo per decidir quin és el meu preferit.

Ò.M.: Recomana’ns un film català.
M.C.: Jo recomano Ens veiem demà, de Xavi Berraondo.

Ò.M.: Anirem a veure'l quan s'estreni. I el teu projecte més immediat quin és?
M.C.: Fer una temporada més de Ventdelplà i, si la crisi no ho espatlla, participar en una peli escrita i dirigida per en Pau Durà a València. Es titularà Tocant el mar.