CONVERSA AMB... Nora Navas: “Va ser dur ficar-me a la pell d’una dona amb tant de patiment”

Sabíem que la Nora Navas guanyaria el Goya a la milor actriu. El seu paper a Pa negre és punyent, impactant, sorprenent, i mereix tots els elogis. La Nora em va concedir uns minuts per parlar del seu treball al film d’Agustí Villaronga i d’algunes curiositats de la seva vida quotidiana. Part d’aquesta entrevista es va publicar a la revista Descobrir Catalunya de desembre del 2010.

Òscar Marín: Què és el millor de Pa negre?
Nora Navas: El millor de la pel·lícula és que les emocions són tant potents i estan enmarcades en una estètica i una ambientació tan brutal que t’absorbeixen. I la manera com et va portant de la innocència d’un conte de fades a la tragèdia.

Ò.M.: A banda de tots els reconeixements rebuts per la teva actuació, què ha estat el més dolç d’interpretar la Florència?
N.N.: El més dolç és haver treballat amb aquest equip i compartir seqüències amb aquests actors. Però sobretot anar de la ma d’Agustí Villaronga, un mestre.

Ò.M.: I el més dur?
N.N.: Ficar-me a la pell d’una dona amb tant de patiment i connectar amb la tristesa d’aquest moment de la història.

Ò.M.: Pa negre es va rodar en localitzacions d’Osona, el Berguedà i el Bages. Quin indret et va sorprendre més?
N.N.: El més al.lucinant va ser el Puig de la Bauma, a Mura, on es va localitzar casa nostra. Era un espai aturat en el temps, una cova amb unes muntanyes brutals al costat.

Ò.M.: Quins són els teus paisatges quotidians?

N.N.: Jo visc a Vallvidrera, així que sóc amant de Collserola, de la carretera de les Aigües, des d’on es pot contemplar tot Barcelona, la muntanya i el mar.

Ò.M.: I quan necessites desconnectar, cap on t’escapes?

N.N.: Cap a l’Empordà. M’agrada anar amb bici pels aiguamolls, caminar per la platja interminable de Pals, visitar el Molí de Pals amb la meva família... Me n’agraden tots els poblets i racons.

Ò.M.: Sempre vas a l’Empordà?

N.N.: Sempre a algun lloc des d’on pugui veure el mar, per exemple el Cap de Creus o Cadaqués.

Ò.M.: El teu projecte més immediat?

N.N.: Finalitzar el rodatge de Dictado, amb Antonio Chavarrías, i començar a rodar una pel·lícula per a televisió basada en l’obra de teatre Germanes, amb direcció de Carol López.

La dimensió desconeguda (1959-1964)

Més de cinquanta anys després de la seva primera emissió, la sèrie The twilight zone continua seduint els cinèfils. No es pot negar l’aportació de la sèrie de Rod Serling al cinema de ciència-ficció i suspens, malgrat que alguns capítols, vistos amb perspectiva, puguin semblar-nos naïfs. Viatges en l’espai i el temps, somnis a la frontera amb la realitat, contactes extraterrestres... El primer capítol (On és la gent?), emès el 2 d'octubre de 1959, és una peça emblemàtica i la seva influència en el cinema no ha estat poca. Es deixa notar en films com Abre los ojos, d’Alejandro Amenábar: un home es troba perdut en un poble desert, tothom ha desaparegut, però tot té una explicació més o menys plausible dins la seva ment. També hi ha un instant que ens recorda La cabina, d'Antonio Mercero, tot i que al capítol la idea no s’explora amb tanta intensitat com en el film espanyol. Fins i tot podria haver estat la inspiració d'una gran novel·la catalana: Mecanoscrit del segon origen, escrita per Manuel de Pedrolo l'any 1974.


En el capítol cinquè, el protagonista aterra en el passat i es pot veure a si mateix quan era petit, idea que es va recuperar posteriorment en diversos films futuristes que van basar el seu guió en els viatges a través del temps.
Dels guions de la sèrie em quedo amb una frase del primer capítol que és plenament vigent avui, cinquanta anys després, en l’era d’Internet i de les comunicacions a llarga distància:
“Ens podem alimentar amb concentrats, podem substituir un microfilm per la lectura, l’entreteniment o fins i tot pel cinema, podem transformar el que sigui, però hi ha una cosa que no podem representar. Es tracta d’una necessitat primària: l’ànsia de companyia humana. La barrera de la solitud; això és una cosa que encara no hem pogut superar”.

La maison en petits cubes (2008)

Després d’uns mesos d’intensa activitat laboral i familiar, reprenc el fil dels meus ‘Retalls de cinema’ amb una petita joia del cinema d’animació. Un poema visual de només 12 minuts, sense paraules, una metàfora sobre la vida, sobre la solitud de la vellesa, sobre els records que queden al fons del gran oceà del temps... Aquest curtmetratge, obra del japonès Kunio Katō, es va endur, entre d’altres premis, l’Oscar al millor curt d’animació l’any 2009. Gaudiu-ne.

NOTICIA: 'Midnight in Paris', títol de la pel·lícula que Woody Allen rodarà aquest estiu

En un gest insòlit i quan la seva última pel·lícula no s'ha estrenat encara, Woody Allen ha revelat el títol, el repartiment i alguns detalls de l'argument del seu pròxim film, actualment en preproducció. Midnight in Paris estarà protagonitzat per Owen Wilson, Marion Cotillard, Rachel McAdams, Kathy Bates i Carla Bruni. Completen el repartiment Michael Sheen, Nina Arianda, Tom Hiddleston, Corey Stoll, Mimi Kennedy i Kurt Fuller. La pel·lícula, produïda per la catalana Mediapro, es rodarà aquest estiu a París. “Midnight in Paris” és una comèdia romàntica sobre una família que viatja a la ciutat de la llum per negocis. El grup inclou una jove parella promesa que veurà com les seves vides canvien durant la seva estada a la capital francesa. La pel·lícula celebra el gran amor d’un jove per París i, al mateix temps, explora la il·lusió que qualsevol vida diferent sempre és millor.

CONVERSA AMB... Marc Cartes: "M'han quedat records molt tendres"

En Marc Cartes és un actor andorrà que hem vist en sèries com Poblenou, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat o Ventdelplà, on interpreta el seductor veterinari del poble. Ara és a punt d’estrenar Ens veiem demà, una pel·lícula on es posa en la pell d’en Xavi, un home que intueix que s’està tornant boig després de rebre una trucada del seu germà mort. En aquest film dirigit per Xavier Berraondo comparteix cartell amb David Selvas i Mercè Llorens. Aprofitant la imminent estrena de la pel·lícula, hem conversat amb ell sobre el seu últim treball i sobre altres projectes recents.

Òscar Marín: Ja fa un any que vas rodar Ens veiem demà, que s’estrenarà aviat al cinemes. Com recordes el rodatge?
Marc Cartes: M'han quedat records molt tendres. Expliquem una història basada en fets reals i amb la presència d'un dels protagonistes, el mateix director.

Ò.M.: El film parla de la mort i del dolor de l’absència. Què va ser el més dur d’interpretar el personatge d'en Xavi?
M.C.: El més dur va ser intentar fer creïble l'escena en la que en Xavi es retroba amb el seu germà que és mort.

Ò.M.: Per què ens recomanes aquesta pel·lícula?
M.C.: Sobretot perquè el director hagués pogut escriure la història amb un to de revenja envers els assasins del seu germà, que són en llibertat, i en canvi ha escrit un amarg però feliç retrobament amb ell i també amb si mateix.

Ò.M.: També t’hem vist fa poc en l’últim film de Ventura Pons, A la deriva...
M.C.: De fet és un paperet. Jo vaig fer la peli Amor idiota d'en Ventura i en la seva última pel·licula (que també adapta una novel·la d'en Baulenas) hi torna a sortir el personatge que vaig interpretar llavors.

Ò.M.: A banda de cinema, has fet moltíssima televisió. En quin àmbit et trobes més còmode?
M.C.: Només pel fet d'haver fet molta més tele, ja t'ho pots imaginar. Tan de bo algun dia no sàpiga què contestar a aquesta pregunta.

Ò.M.: De tots els papers que has interpretat, n'hi ha algun que valoris més?
M.C.: Qualsevol dels papers que he fet, tant de professional com d'aficionat, tenen el seu valor. Una cosa porta l'altra i sense l'anterior, no hi ha la futura.

Ò.M.: Quins directors admires?
M.C.: A mi m'agraden sobretot els directors que s'escriuen ells el guió, que normalment tenen ben clar què i com volen explicar la peli. Si a més són o han estat actors, millor, i si saben música i componen ells la banda sonora, encara millor...

Ò.M.: I per quins companys actors sents admiració?
M.C.: M'agraden els actors i les actrius que utilitzen la veu, entre d'altres coses, com un fet diferencial per a cada personatge. Cosa molt difícil de fer. Sempre envegem dels altres allò que no tenim, oi?

Ò.M.: Ets consumidor de cinema?
M.C.: Sí, però menys del que voldria i hauria.

Ò.M.: Tens un film preferit?
M.C.: Crec que encara hem queden anys per veure cinema del bo per decidir quin és el meu preferit.

Ò.M.: Recomana’ns un film català.
M.C.: Jo recomano Ens veiem demà, de Xavi Berraondo.

Ò.M.: Anirem a veure'l quan s'estreni. I el teu projecte més immediat quin és?
M.C.: Fer una temporada més de Ventdelplà i, si la crisi no ho espatlla, participar en una peli escrita i dirigida per en Pau Durà a València. Es titularà Tocant el mar.

NOTÍCIA: Viatge als escenaris de cinema de Barcelona amb 'Descobrir Catalunya'

Recórrer ciutats com París o Nova York ens fa recordar centenars de pel·lícules que s’han rodat en els seus carrers, però no cal anar tan lluny per descobrir decorats de cinema. Barcelona ha estat plató de diversos films i la revista Descobrir Catalunya del mes de gener ens revela una ruta inèdita pels indrets de la ciutat que ja formen part de la història del setè art. Il·lustrat amb imatges sorprenents d’Òscar Rodbag, el reportatge recrea escenes de films com El reporter (de Michelangelo Antonioni), on Jack Nicholson pujava al terrat de la Pedrera, o El fabulós món del circ (de Henry Hathaway), una superproducció que va portar Rita Hayworth i John Wayne al port de Barcelona.



No hi falten les referències a pel·lícules recents com Vicky, Cristina, Barcelona (de Woody Allen), que situa al parc d’atraccions del Tibidabo una de les principals escenes, i també es parla dels racons de Ciutat Vella que van ser escenari del film El perfum, de Tom Tykwer. El reportatge, en el qual ha participat el director de cinema Jaume Balagueró, forma part del dossier titulat “Secrets de Barcelona”, que es pot trobar als quioscos des d’avui i fins a finals de febrer.

Si la cosa funciona (2009)

Woody Allen ens fa somriure quan posa en boca dels seus personatges un grapat de veritats contundents. “No culpo la idea del cristianisme ni del judaisme ni de cap religió, sinó als professionals que ho han convertit en un negoci multinacional. Hi ha molta pasta en el muntatge de Déu.” És una de les opinions que deixa anar el protagonista de Si la cosa funciona, Boris, interpretat pel còmic Larry David. “El meu pare es va suïcidar perquè els diaris del matí el deprimien. Però què havia de fer, amb l’horror i la corrupció i la ignorància i la pobresa i el genocidi i la sida i l’escalfament global i el terrorisme i els obsessos dels valors familiars i els bojos de les armes...”



Malgrat tots els seus motius per no creure en els éssers humans, el protagonista aconsegueix enamorar-se. Com afirmava el mateix Woody Allen en una entrevista recent publicada a Fotogramas, “la vida té aquests oasis d’alegria però, al final, un ha de rendir-se a l’evidència que la vida és una experiència tràgica”.

TÍTOL ORIGINAL: Whatever Works - ANY: 2009 - DURADA: 92 min. - DIRECTOR: Woody Allen - GUIÓ: Woody Allen - FOTOGRAFIA: Harris Savides - ACTORS: Larry David, Evan Rachel Wood, Henry Cavill, Patricia Clarkson, Michael McKean, Kristen Johnston, Ed Begley Jr., Cassidy Gard, Lyle Kanouse, Steve Antonucci, James Thomas Bligh, Chris Nunez - PRODUCTORA: Sony Pictures / Wild Bunch / Gravier Productions

Més infàncies robades

Sense buscar-ho, aquest mes han caigut a les meves mans diversos films protagonitzats per nens que han perdut la seva infantesa. En l’anterior post us parlava de Los olvidados, de Luis Buñuel. Més recent és Salaam Bombay (1988), la primera pel·lícula de Mira Nair (directora de La boda del Monzó). Aquest és un relat sobre la pobresa extrema i la injustícia social que pateix l’Índia, sobre els nens del carrer de Mumbai que han de treballar per sobreviure, sobre les nenes que són obligades a prostituir-se, sobre tantes infàncies perdudes i oblidades.

Us recomano encara més el film iranià Les tortugues també volen (2004), un profund i emocionant drama infantil sobre uns nens orfes que sobreviuen en un camp de refugiats de l’Irak just abans de l’ocupació nord-americana. Els que no han patit mutilacions, han sofert violacions o han presenciat amb horror la mort dels seus pares. Després de veure-la només es pot sentir impotència. Què podem fer per tornar a aquests nens l’amor que no van rebre mai?

Los olvidados (1950)

100 milions de nens viuen al carrer. 72 milions no van a escola. 17.000 moren de gana cada dia. Los olvidados és un fragment d’aquesta realitat, de pobresa, de misèria, d'ignorància, d’explotació infantil, tan doloroses a mitjan segle XX com a principis del XXI, tan malignes al Mèxic dels anys quaranta que retrata el film com a qualsevol racó del món ara mateix, a punt d’entrar al 2010. A la pel·lícula de Buñuel, la granja escola on són portats alguns nens del carrer es presenta com una trista solució al problema, i el mateix director del centre se’n lamenta: “Si en lugar de a éstos, pudiéramos encerrar para siempre a la miseria...”. Una obra que, malauradament, encara és actual.



TÍTOL ORIGINAL: Los olvidados - ANY: 1950 - DURADA: 88 min. - DIRECTOR: Luis Buñuel - GUIÓ: Luis Buñuel, Luis Alcoriza, Oscar Dancigers - MÚSICA: Gustavo Pitaluga - FOTOGRAFIA: Gabriel Figueroa - ACTORS: Alfonso Mejía, Roberto Cobo, Estela Inda, Miguel Inclán, Alma Delia Fuentes, Francisco Jambrina - PRODUCTORA: Ultramar Films

Viure (1952)

Kanji Watanabe ha cregut durant trenta anys que la feina era la seva vida, el seu únic projecte, però quan li diagnostiquen un càncer, tot trontolla. Dubta, intueix que ha estat perdent el temps, no pel fet inevitable de treballar, sinó pel fet de treballar mecànicament, sense cap passió ni voluntat ni satisfacció.
El breu monòleg d’un escriptor fracassat que coneix en un bar resumeix la tesi del film: “És veritat que la desgràcia té un costat bo. La desgràcia ensenya a l’home la veritat. A vostè, el càncer li ha obert els ulls a la vida. Els homes són frívols. Només s’adonen de com de bella és la vida quan s’enfronten amb la mort. [...] Els pitjors moren sense saber què és la vida.” Kurosawa ens ensenya que japonesos i europeus no som tan diferents com pensàvem.

TÍTOL ORIGINAL: Ikiru - ANY: 1952- DURADA: 137 min. - DIRECTOR: Akira Kurosawa - GUIÓ: Akira Kurosawa, Shinobu Hashimoto, Hideo Oguni - MÚSICA: Fumio Hayasaka - FOTOGRAFIA: Asakazu Nakai - ACTORS: Takashi Shimura, Nobuo Kaneko, Kyôko Seki, Makoto Kobori... - PRODUCTORA: Toho Company

NOTÍCIA: Sergi López estrena 'Mapa dels sons de Tòquio' a Vilanova

Envoltat d’amics i companys de la premsa, l’actor Sergi López va estrenar ahir el Mapa dels sons de Tòquio d’Isabel Coixet, i no ho va fer a Madrid ni a Barcelona, sinó a Vilanova i la Geltrú, la vila on va néixer i on viu. “És el primer cop que presento una de les meves pel·lícules al meu poble”, va dir, “i em fa molta il·lusió”.



Després de xerrar amb els periodistes, es va projectar el film. Molts silencis, algunes imatges poderoses, diàlegs de poca intensitat i un conjunt difícilment creïble. Al final, uns aplaudiments tímids per a un film poc emocionant, malgrat que Isabel Coixet hagi declarat que és la seva obra més dramàtica. Ho podríem resumir amb una frase que em va comentar una de les assistents: “És l’única pel·li de la Coixet amb la que no he plorat”.

Moulin Rouge (1952)

Tornats d’un intens agost a París, hem recordat aquell antic Moulin Rouge del cèlebre John Houston. Res a veure amb l’espectacle pirotècnic de Baz Luhrmann. El Moulin Rouge del qual parlem explica la vida del petit gran pintor i cartellista Toulouse Lautrec i retrata els temps daurats de la sala de ball més famosa del món. El personatge de Lautrec fa una reflexió molt encertada sobre l’artista com a persona en comparació amb la seva obra: “No s’hauria de conèixer les persones les obres de les quals s’admiren. El que un fa sempre és millor del que és personalment.” A l’artista no li hem de demanar que ens complagui amb la seva presència (Lautrec estava molt acomplexat pel seu aspecte físic), sinó amb la qualitat de les seves obres.



TÍTOL ORIGINAL: Moulin Rouge - ANY: 1952 - DURADA: 123 min. - DIRECTOR: John Huston - GUIÓ: Anthony Veiller i John Huston (basat en la novel·la de Pierre La Mure) - MÚSICA: George Auric - FOTOGRAFÍA: Oswald Morris - ACTORS: José Ferrer, Zsa Zsa Gabor, Colette Marchand, Claude Nollier, Katerine Kath, Suzanne Flon, Christopher Lee, Peter Cushing - PRODUCTORA: Coproducció EUA-GB

CONVERSA AMB... Qazi Abdur Rahim, director del Festival ImagineIndia

Avui comença la segona edició a Barcelona del Festival ImagineIndia, que a Madrid fa vuit anys que se celebra. Del 13 al 24 de juliol, a la Casa Àsia, hi podreu veure gratuïtament deu films que mostren la cara oculta de l'Índia, la que Bollywood sovint s'oblida de retratar. Hem parlat amb el director de la mostra, el cineasta indi Qazi Abdur Rahim, que ens ha explicat amablement alguns detalls i curiositats del cinema indi actual.

Òscar Marín: La imatge que molts països tenen del cinema indi és la que ofereixen les pel·lícules de Bollywood. Però l’Índia és molt més que Bollywood...

Qazi Abdur Rahim: Com a país extens que és, l’Índia és més que l’Índia. Si Bollywood és tan conegut és perquè van ser els primers que van fer pel·lícules socials. Però després, Bollywood va tenir els seus alts i baixos. Si de més de 900 pel·lícules, unes 600 són fetes a Bollywood, la resta no ho és, i també hem de tenir-les en compte. Però sí, el rumb el va marcar Bollywood.

Ò.M.: Els films que es poden veure aquests dies al festival ImagineIndia mostren aspectes poc coneguts del país, com ara la boxa femenina, les discriminacions religioses o el món de les drogues i l’alcohol. Aquestes pel·lícules tenen repercussió a l’Índia?

Q.A.R.: A l’Índia, aquestes pel·lícules comencen a tenir repercussió des del moment en que es van crear les multisales. Avui en dia, poden veure's cinc films de Bollywood per cada quatre de cinema alternatiu en un mateix complex de sales, i la classe mitjana índia està recolçant en massa aquest tipus de cinema.

Ò.M.: Per què no tenen repercussió a Europa o als EUA?

Q.A.R.: Quan siguem capaços de convèncer els francesos que inverteixin en cinema indi, aquest tindrà repercussió a Europa. Als EUA és difícil col·locar-hi qualsevol pel·lícula, però sí que hi ha ciutats o estats concrets, com Los Angeles o Florida, on es pot veure cinema indi fàcilment.

Ò.M.: Quin tipus de cinema veuen els indis actualment? És cert que es consumeix poc cinema occidental?

Q.A.R.: De prop de 1.100 milions d’habitants que té l’Índia, 900 milions veuen cinema de Bollywood, 200 milions veuen cinema alternatiu i ja no queda més població per veure cinema occidental. A vegades sí que entra algun film d’acció occidental o alguna gran producció tipus Titanic, però és en comptades ocasions.

Ò.M.: Ens podria recomanar algun film indi recent que el públic occidental hagi de veure?

Q.A.R.: N’hi ha uns quants. Hi ha la pel·lícula Hazaaron Khwaishein Aisa (Milers dels nostres desitjos) del director Sudhir Mishra, guanyadora de l’ImagineIndia fa tres anys; o també Dor, de Nagesh Kukunoor, guanyadora de l’ImagineIndia fa dos anys. I bé, aquest any hi ha veritables joies com Frozen, Dev.D o Welcome to Sajjanpur.


Imatge promocional del drama 'Frozen', de Shivajee Chandrabushan

Ò.M.: I quin film indi de tots els temps ens recomana?

Q.A.R.: La Trilogia d’Apu, de Satyajit Ray: que la gent comenci per aquí. Al web d’ImagineIndia es poden veure notícies sobre el rodatge d’aquestes pel·lícules, que són molt interessants.

Ò.M.: Què n’opina de pel·lícules com Slumdog Millionaire? Ajuden a acostar l’Índia al públic europeu i americà?

Q.A.R.: Ajudar, entre cometes, “ajuden”. Un producte tan mediàtic és clar que ajuda. Però és difícil que un anglès amb un muntatge esquizofrènic pugui rendabilitzar tot el que ofereix el país del ioga. Potser s’hauria de donar més mérit a la co-directora del film, Loveleen Tandan, que fou qui va ajudar Danny Boyle a veure l'Índia que va veure.

Ò.M.: El cinema occidental ha deixat moltes frases conegudes. Recorda alguna frase del cinema indi que s’hagi fet famosa o que l’hagi marcat personalment?

Q.A.R.: A mi em va marcar un diàleg de la Trilogia d’Apu que diu molt de com són els indis i, sobretot, els indis pobres. Mentre la seva germana agonitza al llit, Apu li pregunta: “Germana, algun dia anirem a veure el tren?”, i ella, a punt de morir, li contesta amb un somriure als llavis: “Sí germà meu. L’anirem a veure”. Aquest diàleg és un clàssic a l’Índia, i a mi em sembla un reflex de com són els països pobres i de perquè riuen encara malgrat la misèria.

Ò.M.: Vostè ha estat actor i guionista i ha estat nominat dues vegades als premis Goya. De quin dels seus treballs se sent més orgullós?

Q.A.R.: De la millor cançó original de la pel·lícula El pròxim Orient, perquè es va aconseguir barrejar la balada occidental i reconvertir-la en melodia índia i amb percussió paquistanesa. Va quedar realment bé. Va ser una cançó fantàstica enregistrada en dos diumenges. He d’agrair el treball de Juan Bardem.

Ò.M.: Vostè té una biografia tan interessant i plena d’anècdotes que el cineasta indi Buddhadeb Dasgupta s’ha mostrat interessat a portar-la al cinema. Li agradaria la idea?

Q.A.R.: És clar que m’agradaria, però també em doldria... Que jo només conservi de la meva mare un passaport, és una cosa que em fa molt de mal. Buddhadeb ho va veure de seguida. Anàvem caminant per Madrid, per veure el Palacio Real, i quan vaig començar a explicar-li la meva història, em va fer seure en un banc i em va dir que continués parlant. Al final, no vam poder veure el Palacio Real.

NOTÍCIA: Cesc Gay estrena 'V.O.S.'

Cesc Gay estrena avui V.O.S. (vegeu tràiler), la versió cinematogràfica d'una obra de Carol López. Aprofitant la notícia, recuperem l'entrevista que vam fer fa uns mesos a l'autora de l'argument del film, una dramaturga d'èxit amb un futur prometedor.

Òscar Marín: En Cesc Gay afirma haver estat fidel al text teatral. Et feia respecte deixar la teva obra a les seves mans?

Carol López: Tens dues opcions quan s'adapta una obra teva al cinema: o implicar-te o deixar-la en mans d'un altre. Jo vaig triar la segona opció perquè es tractava del Cesc Gay, un director que m'agrada molt. Així que la peli és del Cesc Gay. Sempre fa respecte veure el que un altre farà amb el que tu un dia vas fer, però s'ha d'entendre que són dos llenguatges molt diferents i hi ha d'haver canvis substancials.

Ò.M.: Entenc que t’ha deixat fer una ullada al guió.

Continuar llegint...

Abans de la pluja (1994)

“La pau és una excepció, no la regla”, afirma el fotògraf Alexander Kirkov en una seqüència de Before the rain. L’odi entre pobles, entre veïns, entre familiars fins i tot, es repeteix al llarg dels segles i dels territoris, s’alimenta de la ignorància i es perpetua amb l’afany de venjança. Quan un poble assoleix la pau, el del costat comença una guerra, i així serà —podem intuir-ho— fins a l’extinció de l’espècie humana. Les tres històries d’aquest film (que en realitat són una de sola) ens recorden que, tant si ens decantem per un dels bàndols com si no, l’odi d’uns quants ens acabarà esquitxant. Però mentrestant podem gaudir de la bellesa de la vida i compartir-la amb els que tenim a la vora. Com diu un monjo al principi de la pel·lícula: “Un cop vaig estar a punt de fer vot de silenci, com tu. Però aquesta bellesa celestial mereix les paraules”.

TÍTOL ORIGINAL: Before the Rain (Pred Dozdot) - ANY: 1994 - DURADA: 110 min. - DIRECTOR: Milcho Manchevski - GUIÓ: Milcho Manchevski - MÚSICA: Anastasia - FOTOGRAFIA: Manuel Teran - ACTORS: Katrin Cartlidge, Rade Serbedzija, Gregoire Colin, Labina Mitevska, Jay Villiers, Phyllida Law - PRODUCTORA: Coproducció Macedònia-Regne Unit-França

Atracament perfecte (1956)

En temps de crisi, un pot arribar a entendre que en el cap d’un grup d’homes més aviat humils sorgeixi la idea de robar un bon grapat de diners. Stanley Kubrick, que ens acaba donant una lliçó sobre les conseqüències de l’ambició, guia l’espectador amb agilitat per les sales d’un atracament perfecte sense deixar que el suspens decaigui. De les idees que aporta el film, em quedo amb aquesta reflexió sobre la utilitat social de la mediocritat: "T’admiro molt, Johnny. No has aprés encara que en aquesta vida cal ser com els altres. La mediocritat perfecta. Ni millor ni pitjor. La individualitat és com un monstre que ha de ser eradicat al bressol perquè els que t’envolten se sentin còmodes. Mira, de vegades penso que el gàngster i l’artista són iguals davant dels ulls del Mestre. Són admirats pels seus semblants, però sempre hi ha algú que fa el possible per a que siguin destruïts, pel bé dels altres."

TÍTOL ORIGINAL: The Killing - ANY: 1956 - DURADA: 83 min. - DIRECTOR: Stanley Kubrick - GUIÓ: Stanley Kubrick (amb diàlegs de Jim Thompson) - MÚSICA: Gerald Fried - FOTOGRAFIA: Lucien Ballard - ACTORS: Sterling Hayden, Coleen Gray, Vince Edwards, Jay C. Flippen, Marie Windsor, Ted DeCorsia, Elisha Cook, Joe Sawyer... - PRODUCTORA: MGM / UA

Abans de l'alba (1995)

Hi ha comèdies romàntiques intel·ligents? Sí, n'hi ha, i Before sunrise n'és una. Richard Linklater aconsegueix retratar una cosa tan complexa com el naixement de l'amor amb uns diàlegs plens de saviesa quotidiana, que reflecteixen les inquietuds sentimentals dels joves que freguen la vintena. La naturalitat dels actors (Julie Delpy i Ethan Hawke) i la fotogènia de la ciutat de Viena fan la resta. Del guió en podem rescatar un grapat de perles, com ara aquesta reflexió sobre l'esforç de conèixer l'altre quan comencem a enamorar-nos: "Crec que si hi ha alguna mena de Déu no es troba dins de cap de nosaltres, ni en tu ni en mi, sinó just en aquest petit espai entre els dos. Si hi ha alguna mena de màgia en aquest món, deu trobar-se en l'intent de comprendre a algú, en compartir alguna cosa. Sé que és gairebé impossible tenir èxit, però, la veritat, a qui li importa? La clau deu estar en intentar-ho".

TÍTOL ORIGINAL: Before Sunrise - ANY: 1995 - DURADA: 101 min. - DIRECTOR: Richard Linklater - GUIÓ: Richard Linklater i Kim Krizan - MÚSICA: Fred Frith - FOTOGRAFIA: Lee Daniel - ACTORS: Ethan Hawke, Julie Delpy - PRODUCTORA: Castle Rock Entertainment

NOTÍCIA: Hugh Hudson dirigirà 'Catalonia'

Hugh Hudson, director de la mítica Carros de foc, dirigirà l'adaptació a la pantalla gran del llibre Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Segons ha informat la revista Variety de Cannes, els actors Kevin Spacey i Colin Firth seran els protagonistes de Catalonia. El rodatge començarà a mitjans de l’any 2010 i tindrà lloc en localitzacions d’Anglaterra, Catalunya, l’Argentina i l’Uruguay. El llibre d'Orwell gira al voltant del seu viatge a Barcelona l’any 1936, on es va unir a les brigades anarquistes durant la Guerra Civil. La pel·lícula subratllarà la relació entre Orwell i Georges Kopp, el comandant de la brigada.

NOTÍCIA: El cinema català triomfa a Màlaga

El Festival de Cine Espanyol de Màlaga ha estat més català que mai. La vergüenza, de David Planell (film de producció catalana que s'estrena aquest divendres), ha obtingut el Biznaga d'Or a la millor pel·lícula; Mar Coll ha estat guardonada amb el premi a la millor direcció per Tres dies amb la família, pel·lícula que reuneix els millors actors del Festival: Eduard Fernández i Nausicaa Bonnín. El català Joan Saura va rebre el premi a la millor banda sonora original per Siete pasos y medio, i el film The frost, de Ferran Audí, va ser guardonat amb el premi al millor vestuari. Aquests reconeixements confirmen el protagonisme creixent del cinema de producció catalana fora de les nostres fronteres. La pròxima parada serà el festival de Cannes (que arrenca el 13 de maig), on l'últim film d'Isabel Coixet, Mapa dels sons de Tòquio, competirà per la Palma d'Or.

El globus vermell (1956)

De vegades, el cinema reserva sorpreses com El globus vermell, una senzilla història de poc més de mitja hora sobre un nen solitari que persegueix un globus pels carrers de París. El globus sembla tenir vida pròpia i, fins i tot, ideologia. L'argument pot semblar simple, però el film va ser guardonat amb l'Òscar al millor guió original l'any 1956. Ara torna a estar d'actualitat perquè el director taiwanès Hou Hsiao-Hsien acaba d'estrenar un llargmetratge (El vol del globus vermell), protagonitzat per Juliette Binoche, que s'inspira en la història que va crear Albert Lamorisse als anys cinquanta. Una excusa perfecta per revisar Le ballon rouge.

NOTÍCIA: El documental sobre l'Anna Frank catalana s'estrena avui

Avui dilluns 20 d’abril, a les 23.30h, s’estrena al Canal 33 el documental Amb ulls de nena, produït per Batabat. El treball es basa en el dietari escrit durant la guerra civil per Encarnació Martorell, considerada l'Anna Frank catalana perquè, com la coneguda nena jueva, també va deixar escrit un diari de la guerra amb dotze anys.

El format del dietari (editat per Ara Llibres) permet fer un recorregut cronològic des de l’aixecament franquista fins pocs dies abans de la caiguda de Barcelona. Des del seu punt de vista, anirem veient com havia estat la vida a la ciutat fins abans de l'ocupació, com va saber que havia esclatat la guerra, què en pensava de la violència, dels “bons” i dels “dolents”, dels coneguts que anaven al front, dels canvis en la seva vida, de les esperances i il·lusions que encara es tenien. Amb ulls de nena és un documental basat en una història real del nostre passat, explicada per testimonis directes; i és alhora una història universal sobre la infantesa, la guerra i l'esperança. 

CONVERSA AMB... Roger Coma: "La tele és una plataforma brutal per explicar idees"

L'actor Roger Coma ha acabat fa pocs mesos el rodatge de Les veus del Pamano, una minisèrie dirigida per Lluís Maria Güell que s'emetrà a la tardor per TV3. En aquesta adaptació del llibre de Jaume Cabré, Coma interpreta l'Oriol, un jove mestre d'escola que es trasllada a un poble del Pallars durant la postguerra. Allà toparà amb l'alcalde falangista i s'enamorarà. En Roger Coma ens ha explicat breument com va anar el rodatge i ens ha revelat, entre altres coses, que al juny publicarà la seva primera novel·la: Si això és París.

Òscar Marín: Ja fa uns mesos que vas acabar de rodar Les veus del Pamano. Quins records et queden d’aquell rodatge?

Roger Coma: Lo Pallars és lo més gran del món. Em queda un bonic record en forma de corba de felicitat per la dieta hipercalòrica pirinenca. A part d’això, va ser un rodatge molt gratificant pels paisatges increïbles, per un equip molt ben avingut i per un personatge amb un ventall de situacions límit molt agraïdes per a l’actor.

Ò.M.: Què ha estat el més dolç i el més dur d'aquest treball?

R.C.: Dur, el fred que feia. Dolç, l’equip d’actors, el director i la melmelada pallaresa.

Ò.M.: Has fet televisió, cinema i teatre. En quin àmbit et trobes més còmode?

R.C.: Ara m’agrada molt la tele, perquè és el que més faig. Cine amb prou feines si n’hi ha. La tele arriba a tanta gent que és una plataforma brutal per explicar idees.

O.M.: De tots els teus treballs, amb quin et quedes?

R.C.: De tot el que he fet, em sembla que el que més m’agrada és la sèrie Porca Misèria. És una de les poques vegades que m’han donat un personatge que no és super bon nen ni super bon fill... Tenia molt mala hòstia i era un "carmelo".

Ò.M.: En la pell de quin personatge t’agradaria posar-te?

R.C.: Superman, Gepetto, Tom Sawyer, Marylin Monroe, Basquiat, el nen Jesús, la Verge Maria... el que sigui!

Ò.M.: Un director o directora que admires?

R.C.: M’agrada Lars von Trier, m’agrada com juga amb els límits de la bogeria. També en Cesc Gay, m’agrada com explica les històries. Kieslowski, la poesia de les coses quotidianes...

Ò.M.: I un actor o actriu?

R.C.: Scarlett Johanson, pit i cuixa. Com pot estar tan...? En Pepe Rubianes, com sabia guanyar-se tots els espectadors d’una platea, com ho feia? La Carmen Maura, em sembla boníssima.

Ò.M.: Veus les pel·lícules al cinema o a casa, en DVD?

R.C.: Al cinema. La pantalla no irradia els rajos aquests catòdics que atonten la neurona.

Ò.M.: Tens un film preferit?

R.C.: M’agrada Hiroshima, mon amour, però és molt avorrida. Dogville, m’encanta. Ho sento, no tinc film preferit.

Ò.M.: Recomana’ns un film català.

R.C.: Ficció, del Cesc Gay.

Ò.M.: Al nostre bloc ens agrada citar frases de les obres que recomanem. Recordes alguna frase de Les veus del Pamano?

R.C.: Em sap greu, quan acabo de gravar destrueixo tot el material cerebral, per deixar espai o per deixadesa.

Ò.M.: El teu projecte més immediat?

R.C.: L’editorial Columna publica la meva primera novel·la, Si això és París, que sortirà al mes de juny. Parla d'un pintor que prepara una exposició a París. Un personatge es creua a la seva vida i li desperta una passió incendiària. La ciutat juga un paper important, com a marc inspirador: el viatge, lluny de casa, la llibertat, tornar-se a reinventar, una mena de carpe diem que feia temps que el personatge necessitava. A veure si funciona.

Ò.M.: Espero que sí. Que tinguis molta sort!

NOTÍCIA: L'actor Roger Coma publicarà la seva primera novel·la al juny

L'actor català Roger Coma es passa a la literatura. Segons ha explicat al nostre bloc 'Retalls de Cinema', al juny publicarà Si això és París (Columna), una novel·la que té com a protagonista un pintor que prepara una exposició a la capital francesa. Durant la seva estada a París, el pintor es creuarà, entre d'altres, amb un estrany personatge que, en paraules de l'autor, "li despertarà una passió incendiària". La ciutat juga un paper important a l'obra com a marc inspirador. París conté, per al protagonista, la llibertat que concedeix el fet de trobar-se lluny de casa i poder-se reinventar. A París, el personatge viurà, segons Coma, "una mena de carpe diem que feia temps que necessitava". Caldrà esperar encara unes setmanes, però des d'aquí desitgem molta sort al Roger en la seva primera aventura literària.

La vida secreta de les paraules (2005)

Hi ha paraules que no es diuen, però es perceben. Paraules que fan mal si no es pronuncien i altres que cremen quan es diuen. De vegades, els silencis són preferibles. Perquè quan posem la vida amb paraules, ens veiem obligats a enfrontar-nos-hi. D'aquest delicat film d'Isabel Coixet em quedo, entre altres paraules, amb una reflexió sobre la guerra: "Abans de l'holocaust, Adolf Hitler va reunir els seus fidels col·laboradors i, per convencer-los que se'n podia sortir per tirar endavant el seu pla, els va demanar: 'Qui recorda l'extermini dels armenis?' Això els va dir. Al cap de trenta anys ningú no recordava el milió d'armenis exterminats de la manera més cruel possible. Al cap de deu anys, qui se'n recorda del que va passar als Balcans?"



TÍTOL ORIGINAL: La vida secreta de las palabras - ANY: 2005 - DURADA: 120 min. - DIRECTORA: Isabel Coixet - GUIÓ: Isabel Coixet - FOTOGRAFIA: Jean-Claude Larrieu - ACTORS: Sarah Polley, Tim Robbins, Javier Cámara, Leonor Watling, Sverre Anker Ousdal, Steven MacKintosh, Eddie Marsan, Christine Inge, Daniel Mays... - PRODUCTORA: El Deseo S.A./Mediapro

Barry Lyndon (1975)

La versatilitat d'Stanley Kubrick té en Barry Lyndon un gran exponent. Aquest magnífic drama d’època -molt allunyat de la violència absurda de La taronja mecànica i de les magnificències futuristes de 2001: una odissea de l’espai- ens regala una posada en escena impecable, una narració vigorosa i algunes seqüències punyents pel seu dramatisme o per la seva sinceritat. La guerra és un dels temes del film, basat en la novel·la homònima de William Thackeray. S'hi fa una curiosa reflexió sobre l’absència dels militars en temps de guerra i la solitud de les esposes que els esperen: “Una dona que entrega el seu cor a un home amb uniforme ha d’estar disposada a canviar d’amants molt ràpid, o la seva vida seria molt trista. El cor de Lischen era com molts pobles contigus: havia estat conquerit diverses vegades abans que en Barry l’ocupés.” L'ambició és un altre dels temes del film, però com es diu a l'epíleg de la pel·lícula, malgrat totes les ambicions, lluites i drames viscuts, "bons o mesquins, formosos o lletjos, rics o pobres, ara tots són iguals”.

TÍTOL ORIGINAL: Barry Lyndon - ANY: 1975 - DURADA: 183 min. - DIRECTOR: Stanley Kubrick - GUIÓ: Stanley Kubrick (basat en la novel·la de William Thackeray) - MÚSICA: Leonard Rosenman - FOTOGRAFIA: John Alcott - ACTORS: Ryan O'Neal, Marisa Berenson, Patrick Magee, Hardy Kruger, Steven Berkoff, Gay Hamilton... - PRODUCTORA: Warner Bros / Hawk Films