![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4pQt4ldq7goYC28YCsPJ28bWIVGNpFUZQl6eB7e5SaDL_tplYnEXYPNotJpRx-_-SXc8YerIYGB6mVezuS97NZfI4grSxAB5K5dgj12cds2cZmgpmnr85z35tSoGmHzzvkcuWEsXSc4k/s400/Sergi+Lopez+Retoc.jpg)
Després de xerrar amb els periodistes, es va projectar el film. Molts silencis, algunes imatges poderoses, diàlegs de poca intensitat i un conjunt difícilment creïble. Al final, uns aplaudiments tímids per a un film poc emocionant, malgrat que Isabel Coixet hagi declarat que és la seva obra més dramàtica. Ho podríem resumir amb una frase que em va comentar una de les assistents: “És l’única pel·li de la Coixet amb la que no he plorat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada