Després de xerrar amb els periodistes, es va projectar el film. Molts silencis, algunes imatges poderoses, diàlegs de poca intensitat i un conjunt difícilment creïble. Al final, uns aplaudiments tímids per a un film poc emocionant, malgrat que Isabel Coixet hagi declarat que és la seva obra més dramàtica. Ho podríem resumir amb una frase que em va comentar una de les assistents: “És l’única pel·li de la Coixet amb la que no he plorat”.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada